«En aquest horitzó verd, el passat i el present ballen junts sota el mateix sol»
Tot això eren camps
Sant Marti de Provençals, era un poble petit amb un hàbitat dispers. S’estenia des del nord fins al riu Besòs i des del mar fins a la muntanya del Carmel. En aquells temps, la línia de la costa estava més endarrerida, era un indret molt ric en aigua, hi havia maresmes i aiguamolls i espessos boscos. Part d’aquest territori era un vedat reial on comptes i nobles anaven a caçar. El delta d’aquest riu era, doncs, una zona humida de gran riquesa botànica i faunística, punt de pas i repòs d’aus migratòries. En ser una zona d’aiguamolls, exposada a les “besossades” (inundacions provocades pel Besòs i els temporals marins, aquest indret no ha estat històricament gaire habitat. (Memòria oral del Besos i el Maresme)
Ja arribat als segles XVIII i del XIX s’havien anat drenant els aiguamolls i les maresmes del delta del Besòs. L’any 1854 comença a desaparèixer l’Arenal que permet obrir noves terres de conreu, s’hi van establint nous masos augmentant la producció agrícola del territori, a partir d’aleshores també aquesta producció agrícola s’incorpora als circuits comercials de la ciutat.
Quan Sant Martí ja s’havia agregat a Barcelona , observem un plànol de Pedro Moreno, on es pot veure aquest important augment de masos de conreu.
Això ho feia possible la connexió que hi havia de xarxa de camins i carreteres travessat per una xarxa hídrica que segueix el pendent fins al mar, i que amb temps sec també permetia transitar-hi. Al terme de Sant Martí, la riera d’Horta és alhora camí; la xarxa viària, paral·lela a la línia de la costa, enllaça la ciutat amb les rutes principals cap al nord i cap al sud: amb la carretera de Ribes, la carretera antiga de Mataró i el camí antic de València o camí de la Marina, el camí d’origen romà que anava més arran de mar.
» Cada pas pels camps és un salt en el temps»
UN BARRI MOLT ACTIU
Era mitjan segle XIX, i el territori encara era més un mosaic de masies i horts que no pas un entramat de carrers i fàbriques. Consultada la Cartografia de l’AHPN (Arxiu Històric Poblenou) , on avui es troba el barri del Besòs i el Maresme van existir 15 Masies, les situaríem actualment als voltants de la riera d’Horta, actual Rambla Prim, Masies que van estar en plena producció agrícola.
Les Masies
| 1- Can Torrents | Gran Via , cantonada Prim |
| 2- Can Pica | Bernat Metge, Rambla Prim |
| 3- Cal Blanco | Parròquia St. Paulí de Nola |
| 4- Ca l’ Angel | Bernat Martorell, 1 |
| 5- Can Joanet de la Cadena | Messina – Pere Oller |
| 6- Can Moliner (Can Roig) | Pere IV, 542 |
| 7- Can Rosas | Maresme, Marroc |
| 8- Can Pujades de Voramar | Pallars-Puigcerdà |
| 9- Can Barrina-Casa Cremada | Trapani – Pere Moragues |
| 10- Can Juan | Llull – Plaça Maresme |
| 11- Cal Ariso | Llull – Carrer Maresme |
| 12- Can Frare | Plaça Diagonal Mar-Josep Pla |
| 13- Ca l’ Arturo | Josep Pla- (Institut Barri Besos) |
| 14-Can Tranquil | Gran Via de les Corts Catalanes 1076 |
| 15- Can Marrugat | Veneçuela – Agricultura |
Autor dels gravats, M. Campoamor
Entrant als primers anys del segle XX, ens endinsem a la vida del barri, zona rural, ho fem de la ma dels veïns i les veïnes que encara en tenen un gran record, les seves vivències que son una part important de la historia i que ens relaten fins el procés de canvi i transició a un nou barri.
La Maria Cavallé, ens explica que també hi habien altres cases i altres persones que també vivien al barri, coneguts com:
La Palmira, Can Petroli, Can Punchem, Cal Nandu, Can Co, Can Farinetes, Can Boada, Ca la Cayetana, Cal Salvador Nuez, Cal Blai o Cal Saragossa
Els testimoniatges que ens han aportat i podreu llegir ens donen una mirada viva que subratlla l’orgull d’haver viscut a pagès, una zona avui convertida en el barri Besòs i el Maresme.
És així doncs, que no tenim paraules per agrair l’ajuda inestimable que ens han lliurat amb el seu record.
Vagin els nostres agraïments a totes elles i ells que han fet possible que aquest projecte sigui una realitat.
A la Maria Cavallé, la Carmen Lozano, la Teresina Mallafré, l’Antonia Cardús, l’Antoni Sabadell, l’Antonio Cantó i en Jaume Soriano. Moltes gràcies
ELS RELATS
La vida al barri
La Maria Cavallé, era de Cal Sebastià i la Teresina Mallafré, de Ca l’Agusti; ens expliquen que la vida del barri es basava en l’economia agrària, es collia lo suficient per viure, tots els pagesos de la zona anaven a vendre al Born, tenien paradeta. Quan es van començar a implantar empreses molta gent va anar a treballar-hi, sobretot dones perquè eren empreses majoritàriament tèxtils a excepció de Can Girona. La Maria Cavallé recorda les sirenes de les fàbriques que els servien de despertador, no fèiem servir rellotges
L’Antoni Sabadell també ens diu que Can Co, era propietat de la seva família, acabada la guerra i amb la febre de construir barris de ciment es van fer moltes expropiacions forçoses i dubtoses. L’avi va haver de pactar amb els especuladors de la dictadura que no els expropiarien la casa, però els prenien les terres. Les terres consistien en 4 mujades i a sobre amb la condició de que aixequessin un mur que els deixes tancats dins.
Can Co, el podem situar al que s’anomenava la Mina Vella, nucli de cases i terrenys de conreu que avui situaríem al límit de Sant Adrià de Besòs, proper a la via del tren i el mar, però que tant per la vinculació amb el conjunt del territori i la relació veïnal no es diferenciaven on eren els límits reals , dels límits socials.
Les últimes Masies
Era mitjan segle XX, i el batec de la industrialització era creixent, una realitat, la terra intentava subsistir. Ningú imaginava que, en poques dècades, aquells camps serien engolits per carrers, fàbriques i tramvies.
Ens trobem sobre l’any 67, el barri nou ja comença a pujar, el sistema de producció agrari ja l’ha fet desaparèixer el ciment.
“ El barri s’anava omplint de persones i, per mes que els anys passaven, encara i dominava l’olor de pols i ciment (…) Es començaven a obrir les primeres escletxes als edificis nous de trinca i el nostre carrer Bolívia, amb Marroc i els paral·lels, formaven un estrany oasi diminut, vell, entre blocs gegants”. Del llibre “Carrer Bolívia” de Maria Barbal – 1999
En aquest escenari, —pagesos de generacions— han esdevingut el fil que ens a guiat per entendre com una comunitat rural va aprendre a sobreviure i transformar-se davant l’arribada d’un nou temps. També ens permet connectar passat i present, i ens convida finalment, des de la contemporaneitat, a reflexionar d’on venim i potser on volem anar.
Els antics nuclis i les seves masies són senyals d’identitat i presència del passat recent, alguns dels espais ocupats per aquestes masies han esdevingut en el temps seus d’entitats i de distints serveis, i han proporcionat també els espais verds que antigament foren conreus.