Isabel Vila Pujol – Calonge, agost de 1843 – Sabadell, desembre de 1896
Va ser una mestra i sindicalista republicana catalana, considerada la primera lluitadora pels drets de la classe treballadora. Va entrar a la historiografia catalana gràcies al relat que en va fer el diputat Caimó al foc de la Bisbal (1869). Va tenir presència en la implantació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) al Baix Empordà, i va crear la Federació Local de l’AIT de Llagostera
Isabel Vila va néixer a Calonge. El seu pare va ser Segimon Vila Roure, natural de Calonge i taper, i la seva mare Teresa Pujol Armet, de La Jonquera. Va ser la tercera filla del matrimoni, que en va tenir cinc. Als anys 1850, la família es va traslladar, per la feina de taper del pare, a Llagostera. Isabel Vila apareix ja en el padró d’habitants de Llagostera de l’any 1857. Aquell mateix any va morir el seu pare. Als anys 1860, va viure al carrer de l’Hospital i no sabia llegir ni escriure. La seva joventut la va dedicar a treballar, tenir cura dels malalts i instruir-se, amb la idea de ser mestra d’escola. A Llagostera la família varen arribar en uns anys que l’activitat laboral del ram del suro era en constant moviment, de ben segur que, Isabel, en fer-se gran li va ser un dels fets que la va endinsar en el món de l’activisme social revolucionari, del sindicalisme i dels drets humans i laborals.
En esclatar la revolució de 1868, Isabel Vila tenia 25 anys. Un any més tard, els decebuts republicans amb el canvi van voler aixecar-se en armes però ella s’hi va oposar. Tot i això, va donar suport a l’aixecament armat amb la preparació de tot l’equip de cura dels ferits. La mobilització es va agrupar en una concentració de tots els federals a la Bisbal per anar plegats a Girona. Els llagosterencs, amb Isabel Vila, van passar per Calonge en la seva marxa cap a la Bisbal. Allà es va produir el foc de la Bisbal, en què Isabel Vila amb una bona colla de dones va tenir cura dels ferits. Ella no volia marxar fins a treure el darrer ferit, però el seu oncle Josep, ferit, se la va endur de la Bisbal d’Empordà cap a Llagostera. Pere Caimò va qualificar Isabel Vila d’ «activista valenta i decidida, i d’autèntic caràcter lluitador». La premsa francesa va recollir en diversos articles i dibuixos les barricades i enfrontaments del Foc de la Bisbal, la premsa espanyola, no.
Va ser coneguda com a Isabel Cinc Hores per la seva reivindicació de la jornada de cinc hores per als menors de 13 anys. La seva participació en la campanya Fora quintes, la sol·licitud d’una biblioteca per als obrers a Llagostera, la seva lluita per assolir la jornada de cinc hores per als infants que treballaven a les fàbriques, etc., la varen fer una dona paradigmàtica en el seu temps.
“ No hi ha dones al món com les de llagostera,
que pels republicans
varen portar la bandera
No hi ha dones al món,
com la Isabel “cinc hores”,
que pels republicans
va caminar vuit hores”
(cançó popular que li va dedicar el poble de Llagostera)
Isabel Vila va ser la primera dirigent Sindical d’Europa en ser nomenada Secretaria del Sindicat La Internacional que havien fundat l’any 1840 a Anglaterra Karl Marx i Frederich Engels.
El 1874, amb el cop d’estat del general Pavia i la il•legalització de la Internacional, es va emetre una ordre de detenció contra Isabel Vila i va exiliar-se a Carcassona. Allà va ser acollida per una família de maçons il•lustrats, amb terres a Algèria, i va poder cursar estudis de magisteri mentre impartia classes de castellà i francès. El 1880, va tornar a Catalunya, però no a Llagostera, perquè una llei borbònica ho va impedir. Va anar a Barcelona per dedicar-se a l’ensenyament, va treballar de mestre en un col•legi, i de Barcelona a Sabadell, on va ser contractada de mestre en una escola laica per a nenes de la Institució Lliure d’Ensenyament, de la que tot seguit la varen nomenar directora. Al cap de pocs anys va fundar la seva